Fa uns mesos vaig escriure un post sobre els avis cangurs. Ara hi torno a parlar amb motiu de la presentació d’un estudi que han fet les professores de la Universidad Complutense Núria Badenes i María Teresa López. Segons el treball es desprén que els avis espanyols són els que dediquen més hores, de tota la Unió Europea, a la cura dels seus néts: una mitjana de 7 hores, ni més ni menys, davant les 5 hores que hi dediquen els avis de la resta de països europeus. Només amb aquesta xifra ja podem deduir les dificultats per a conciliar vida laboral i professional a casa nostra. L’estudi, Doble dependencia: abuelos que cuidan nietos en España, ha estat finalista dels Premis Caja Madrid d’Investigació Social 2009. (podeu mirar aquí alguns articles que en parlen d’aquest tema).
Altres aspectes que destaca l’estudi és que a l’Estat espanyol hi ha menys contractes a temps parcial que a la resta de la Unió Europea, o que un de cada quatre avis es veu obligat a fer de cangur dels seus néts. L’entrada de la dona al món laboral i la manca de serveis per a conciliar afavoreix aquesta situació. De fet, són avis que es van jubilar de la vida laboral però exerceixen una altra professió o, es que no és una feina a jornada complerta fer de cangurs dels nens, 5 o 7 hores diàries? (i sense retribució).
Les autores de l’estudi apunten, finalment, que aquest model no serà sostenible en un futur, i que les solucions passen per més flexibilitat horària, teletreball, més places a escoles bressol i ajudes a domicili.
Us deixo, finalment, un vídeo sobre avis cangurs a l’estiu.
Avui m’he trobat amb dos articles a la premsa que en parlen. Els horaris comercials són, segurament, dels més complicats a l’hora de voler compatibilitzar la vida familiar i laboral, sens dubte, i ja havíem posat algun exemple en aquest bloc. Per això me n’alegro molt d’haver llegit dues iniciatives que pretenen millorar les condicions de treballadors i treballadores dels comerços. Es tracta d’una prova pilot que ha posat en marxa la Diputació de Barcelona, d’una banda, i d’una altra prova pilot que ha endegat la patronal Pimec a Girona. Anem a pams.
A Rubí ha començat una prova pilot, que, si té èxit, s’implantarà a altres poblacions. Ho he llegit al diari El Punt: la regidoria de Comerç de la ciutat i la Diputació han aportat 8.000 euros per al projecte. Les tasques quotidianes familiars o de la llar es compliquen amb els horaris comercials i aquesta iniciativa vol ajudar amb el lliurament d’uns xecs que es poden bescanviar per serveis i gestions a la carta.
Pel que fa a l’experiència gironina, es tracta de reorganitzar els horaris laborals, també als comerços, per a fer-los més racionals. Els establiments que se sumin a la prova, romandran oberts al migdia, o bé reduiran el temps de tancament en aquesta franja del dia i ho compensaran tancant abans per les tardes.
Tot sigui per millorar la conciliació familiar i laboral i per racionalitzar horaris. Mica en mica… diuen, no?
Fa gairebé 2 mesos que tinc una miqueta abandonat el bloc, però ja se sap, les dificultats de voler fer-ho tot. És impossible, així que he decidit que mantinc el bloc, intentaré com a mínim tenir un escrit mensual. També tinc molt endarrerit l’apartat dels articles que han aparegut en premsa, a veure si mica en mica aconsegueixo penjar més enllaços. Perquè en aquests dos mesos la societat no ha canviat gaire, però sí que han anat apareixent notícies relacionades amb la conciliació.
I per què ‘Mataharis’? És que abans de l’estiu la Fundación Alares va lliurar els premis nacionals de conciliació, que convoca amb la idea de premiar la tasca que realitzen institucions, empreses, agents socials o mitjans de comunicació a favor de la conciliació de la vida laboral i familiar. Entre els guardonats d’enguany, hi ha una pel·lícula, ‘Mataharis’ dirigida per Icíar Bollaín. Per a mí és una gran directora. Relats com ‘Flores de otro mundo’ o ‘Te doy mis ojos’ són dues pel·lícules molt i molt interessants. Però a ‘Mataharis’ hi ha un retrat molt exacte del què passa quan ets mare i treballadora. És la història de tres dones detectius, una d’elles té dos fills petits. Les exigències d’una feina que té un gran pes vocacional i la dificultat d’equilibrar-ho amb la vida de parella i familiar són dos elements que segurament l’han fet guanyar aquest reconeixement de la Fundación Alares. Si no l’heu vista, la recomano. Tant és si la professió és detectiu, metge o dependenta. Les presses matinals, preparar les carmanyoles, trobar qui va buscar els nens a l’escola… una cursa d’obstacles en tota regla que més d’una (i d’un) trobarà familiar. Felicitats Íciar Bollaín per a regalar-nos aquestes bones estones.
Ja són aquí, i fa uns quants dies, les llarguíssimes vacances escolars. Qui més qui menys ja ha superat el primer mes i mig des que van acabar les classes, gràcies a familiars que s’han prestat amablement a tenir cura dels nostres petits, (avis bàsicament), cangurs i/o casals d’estiu, campaments, etc…, i “filigranes” laborals dels pares i mares per adaptar-se als nous horaris que marcaran les nostres vides fins el pròxim 14 de setembre, quan comencin de nou les classes. No sé per a vosaltres, però per a mí és una de les èpoques més estressants de l’any. Em passo el dia corrents, per quadrar dates, per tancar temes a la feina i poder plegar abans per anar a buscar a la nena que està al casal i que surt abans que de l’escola, per portar-la a casa dels avis per dinar i tornar a la feina, suant com una mala cosa, perquè a les tres de la tarda fa una calor que espanta -i no em negareu que aquest estiu fa una calor que és una passada, o sóc jo que m’estic fent gran i no aguanto tant?- en fi, el que deia, que des del dia 23 de juny que van finalitzar les classes, la meva vida s’ha tornat no un puzzle, un sudoku d’anades i tornades, alguns dies tornant a les tres de la tarda, suant, deia, per plegar a les cinc, tornar a casa dels avis, recollir la nena i portar-la una estoneta a la piscina, que també té dret, pobreta, de passar-ho bé. I no faig més que mirar el rellotge a veure si tanquen la piscina d’una vegada, que vull tornar a casa. Al final, durant el mes de juliol, vaig treballar més (a la feina i a fora de la feina) i he agafat els dies de descans amb tantes ganes que m’acabo d’adonar que ja ha passat la primera setmana que estic de vacances i miro amb terror el calendari el dia que he de tornar a treballar i que encara no hi ha escola, i tornem a començar amb els puzzles i sudokus dels horaris, perquè fins al 14 de setembre no comencen les classes. Sé que no estic descobrint la sopa d’all i que no sóc l’única que fa aquesta reflexió (“mal de muchos consuelo de tontos” que diuen) però estic de vacances, encara no m’he desestressat i ja em comença a agafar la calorada que tindré a finals d’agost. En fi, si hi ha algú per aquí i em llegeix, disfruteu dels dies de vacances i ja començarem a fer cabrioles d’horaris més endavant, d’acord?
Sembla que la taxa d’absentisme es redueix fins a un 30% en les empreses que posen en marxa polítiques de conciliació de la vida personal i laboral, segons un estudi elaborat pel Departament de Treball de la Generalitat en col·laboració amb l’IESE, “Experiències en organització del temps de treball a les empreses de Catalunya”. L’estudi s’ha fet sobre un total de 600 empreses catalanes (500 grans empreses i 100 petites i mitjanes empreses) que han respost diferents qüestions sobre el nivell de conciliació de la vida laboral, personal i familiar.
Segons l’estudi, el 54% de les grans empreses analitzades tenen polítiques per facilitar la conciliació. Pel que fa a les petites i mitjanes empreses, un 47% comencen a tenir pautes de flexibilitat mantingudes en el temps. D’altra banda, també destaca la dada que les empreses que han adoptat canvis en l’organització del temps de treball han reduït la taxa d’absentisme fins a un 30 %, i els sectors que introdueixen més mesures per a una gestió del temps de treball que faciliti la conciliació de la vida personal i laboral són per ordre: telecomunicacions,serveis a clients, banca, finances i assegurances.
No cal dir, doncs, que això desmonta totalment els prejudicis de molts empresaris que pensen que les dones aprofiten el fet de tenir fills per “escaquejar-se” de les obligacions laborals. Un treballador-treballadora content, segons aquests elements, s’implica més en la feina. Es tracta d’apostar per la flexibilitat horària sense perdre la productivitat laboral. Us poso un gràfic de la nota de premsa del Departament de Treball amb les diferents polítiques de flexibilitat que apliquen les grans empreses estudiades.
Fa uns dies l’Ajuntament de Rubí signava el conveni per posar en marxa el projecte pilot de conciliació de la vida laboral i familiar als polígons de la ciutat, presentat el passat més de gener, que vol implantar mesures de conciliació i noves organitzacions del temps a les vuit empreses de la ciutat que hi participen. Ajuntament i Generalitat destinaran 63.000 euros per posar en marxa accions com ara l’assessorament i assistència tècnica i acompanyament individualitzat en el procés d’implantació de noves organitzacions del temps, formació a personal directiu i representants dels treballadors sobre les noves organitzacions del temps. El projecte inclou serveis d’ajuda a domicili o consultes mèdiques telefòniques, entre altres.
D’altra banda, el Congrés ha aprovat avui les quatre setmanes de paternitat per al 2011. La mesura és benvinguda per la millora de la conciliació familiar i laboral i, també, per ser un pas més per aconseguir la “corresponsabilitat” entre homes i dones en la cura dels fills. Us enllaço aquí un article de El País d’avui sobre aquest tema.
Seguint amb el debat dels horaris espanyols i europeus, el Libro Blanco para la Racionalización de los horarios españoles y su normalización con los demás países europeos, editat per la Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios Españoles destaca que amb el canvi dels nostres horaris es guanyi en qualitat de vida i millori també la vida familiar.
Les propostes d’aquesta fundació toquen set punts importants, segons publica el diari 20 minutos a l’article ¿Debemos ajustar el horario español al del resto de Europa?. Aquests punts importants passen per la flexibilització dels horaris laborals, les jornades continuades, jornades a temps parcial i al teletreball. També hem de tenir en compte el nombre d’hores productives, no les de presència i altres com la llibertat dels horaris comercials.
Es destaca en aquest estudi, i com ja vaig apuntar al post anterior, que som els europeus que dormim menys, el que afecta a la producció i al nombre d’accidents, que la dona és la que surt pitjor de tota aquesta distribució horària ja que soporta una doble càrrega de treball i, amb tot plegat, la nostra jornada s’allarga gairebé a 13 hores de treball, per tant, es recomana reflexionar sobre el canvi del nostre horari oficial i adoptar el que per la situació geogràfica ens correspon.
De fet, i aquesta és ja una reflexió personal, les llargues jornades de treball (és a dir, la jornada “partida” amb llargues pauses per dinar) no són gaire compatibles amb la cura dels fills. La conseqüència sol ser allargar també els horaris dels fills amb múltiples activitats. La majoria de les empreses, al meu parer, confonen presència amb eficàcia i productivitat. Tot plegat, un puzle difícil de resoldre.
Segons la Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios Españoles a l’estat espanyol treballem més hores però produïm menys i també estem al capdavant del fracàs escolar. Això s’analitza des del punt de vista dels nostres horaris: anem a dormir més tard, dormim menys i esmorzem menys, fem llargues pauses a la feina per dinar que s’han de compensar allargant l’horari de treball a la tarda, etc, etc… el que perjudica la conciliació de la vida familiar i laboral respecte altres països europeu. Us convido a descarregar-vos el vídeo que aquesta comissió ha penjat i que analitza aquests costums i els compara amb els horaris europeus. En aquest vídeo s’analitzen els horaris europeus: aspectes com que el dinar es fa de 12 a 13 h, el sopar a les 19 h, es va a dormir més d’hora…
Fa pocs dies un amic de Marsella m’ho ha confirmat: per exemple, diu que aquí, a la televisió, les notícies i la pel·lícula de la nit comencen molt tard, cosa que ens obliga a anar a dormir també més tard. En canvi, a França, la pel·lícula o la sèrie de la nit comença a les 9. El dinar es fa la 1 del migdia i tenen tot just una horeta per dinar, i pleguen més d’hora a la tarda… En són exemples comparatius d’aquestes distribucions dels temps que potser dificulten encara més la conciliació familiar i laboral a casa nostra. No serà una utopia fer aquests horaris aquí? el temps, i mai millor dit, ho demostrarà.
Es tracta d’un projecte que s’ha presentat i que té com a títol “Equilibri entre vida personal, familiar i professional en Espanya i Noruega”. La Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP) impulsarà iniciatives per a millorar polítiques públiques locals en temes de conciliació.
Imatge realitzada per Mila
Aquest projecte es desenvoluparà entre 2009 i abril de 2011 en dues fases: la primera serà l’elaboració d’una guia de bones pràctiques sobre conciliació en entitats locals, i una segona fase en la que es dissenyaran plans de conciliació.
Durant la presentació de l’estudi es van dir algunes dades que demostren clarament la situació: a l’estat espanyol la dona és la responsable del 88% de les famílies monoparentals i també és la dona qui dedica més del doble de temps que els homes a les tasques domèstiques, per la qual cosa ni es pot conciliar ni es pot optar a feines més ben pagades.
Si us pot interessar una mica més d’informació sobre aquest projecte, us deixo l’enllaç aquí.
I pel que fa a Noruega, ja fa molts anys que hi treballen per aconseguir una igualtat plena entre sexes a l’hora de conciliar família i treball. Us deixo doncs, un enllaç amb més informació sobre les seves polítiques de conciliació.
Tot i que de vegades és desesperant intentar conciliar la nostra vida personal amb la laboral, n’hi ha casos extrems. He trobat aquest vídeo que és resultat d’un treball d’alumnes de 4t de la Diplomatura de Treball social i Educació social de la Universitat Pablo de Olavide (Sevilla). És una mica catastrofista, però no estic del tot segura que, en alguns casos, no tingui una mica de raó.
També us deixo aquest reportatge de GavàTv on es mostra una iniciativa de l’Ajuntament, “Minuts menuts”, una mena de ludoteca infantil a baix preu com una mesura per conciliar vida laboral i familiar.
Avui m’he trobat amb dos articles a la premsa que en parlen. Els horaris comercials són, segurament, dels més complicats a l’hora de voler compatibilitzar la vida familiar i laboral, sens dubte, i ja havíem posat algun exemple en aquest bloc. Per això me n’alegro molt d’haver llegit dues iniciatives que pretenen millorar les condicions de treballadors i treballadores dels comerços. Es tracta d’una prova pilot que ha posat en marxa la Diputació de Barcelona, d’una banda, i d’una altra prova pilot que ha endegat la patronal Pimec a Girona. Anem a pams.
Segons la Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios Españoles a l’estat espanyol treballem més hores però produïm menys i també estem al capdavant del fracàs escolar. Això s’analitza des del punt de vista dels nostres horaris: anem a dormir més tard, dormim menys i esmorzem menys, fem llargues pauses a la feina per dinar que s’han de compensar allargant l’horari de treball a la tarda, etc, etc… el que perjudica la conciliació de la vida familiar i laboral respecte altres països europeu. Us convido a descarregar-vos 
