El puzle de les hores

ser pare o mare, treballar i no morir en l'intent

El puzzle de les hores, tancament i comiat…

Fa cinc mesos que aquest bloc ha estat abandonat. És imperdonable, però un nou projecte professional engrescador m’ha tingut entretinguda aquests mesos i he hagut de triar. Acabat aquest projecte, he valorat la continuació d’aquest bloc, però la meva ment necessita una mica de recuperació. I un bloc en el què no s’escriu durant mesos és un bloc mort. De moment, doncs, deixo aquí aquesta tasca realitzada durant gairebé quatre anys. No sé si el continuaré més endavant o començaré d’altres projectes. Fins aquí, doncs, l’aportació d’El puzzle de les hores, que m’ha donat moltes satisfaccions i gràcies a tots els que heu seguit i comentat els articles. Sense aquest feedback, no hauria estat possible que durés tant.

Des de fa algun temps, però, hi ha la tasca que molts pares i mares estan fent en la difusió de la conciliació familiar i laborar a través del moviment Conciliación Real Ya, que està fent molt de soroll a les xarxes i que recomano que seguiu. I us recomano un article d’una mamà bloguera, que resumeix perfectament com aconseguir conciliació amb “Actitud Conciliadora?… algunos tips, para lograrla!“, on diu que hi ha quatre eixos per aconseguir-ho: fixar prioritats, administrar el temps, delegar el que sigui delegable i negociar i obtenir corresponsabilitat.

I us deixo amb un vídeo on diferents dones expliquen com concilien i com encaixen les peces dels seus puzzles particulars:

Així, doncs, fins a una altra i ens seguim a les xarxes!

Flexibilitat horària i teletreball, mesures de conciliació ‘low cost’

Davant una crisi interminable, terrible i mai vista, com es diu a tots els àmbits i com molt bé podem comprovar dia a dia, moltes empreses es tanquen en banda a l’hora d’establir noves mesures que facilitin la conciliació de la vida familiar i laboral. És temps de crisi, ja ho sabem, però són moltes les veus que s’alcen en favor de millores al respecte. Des d’octubre les xarxes recullen un moviment que està fent molt soroll, Conciliación Real Ya, i que va guanyant seguidors. En pocs dies, les xarxes socials es van omplir de seguidors i ja existeix un web i un bloc, a més dels perfils de facebook i twitter. Entre les propostes d’aquest moviment s’inclouen mesures de flexibilització d’horaris laborals, teletreball, treball per objectius i jornades intensives.

Al llarg dels tres anys de funcionament del bloc El Puzzle de les hores són temes que han sortit en diverses ocasions, són mesures en tot cas de baix cost per a les empreses, ja que es garanteix el funcionament de la mateixa: (veieu l’article “Conciliació i productivitat, és possible?“) i la motivació d’empleats/empleades. Amb la flexibilitat horària, amb la racionalització dels horaris, s’aconsegueix tenir treballadors més productius i així ho demostren estudis arreu d’Europa.

I no m’allargaré més, sinó que us deixo uns vídeos molt il·lustratius sobre aquest tema, són notícies que recullen a diversos estudis la preferència de la flexibilitat horària per part dels treballadors:

També, segons un altre estudi, 7 de cada 10 treballadors consideren molt positiu reduir l’hora de dinar per arribar abans a casa (per conciliar):

Segurament són mesures, així com la possibilitat de teletreballar en determinades circumstàncies, de baix cost per a les empreses i de grans beneficis per a tots.

Famílies monoparentals: quan ets l’únic adult de la casa

Cartell Associació Afamo

Asociación de familias monoparentales AFAMO

Que en ple segle XXI s’hagi d’explicar els diferents tipus de família que conformen la nostra societat clama al cel. I això encara passa. A més de la família formada per pare, mare i fills hi ha molt altres tipus de famílies: monoparentals, homoparentals, reconstruïdes després de divorcis o separacions, etc… No m’estendré amb això, crec que no cal. Avui em vull centrar en la família monoparental, que la conec molt bé i que té unes característiques especials a l’hora de conciliar.

La definició de família monoparental és aquella formada per un sol progenitor (pare o mare) que té cura d’un o més fills. I es pot ser monoparental per diverses circumstàncies: per decisió pròpia, per divorci o separació en la qual un dels progenitors desapareix de la vida de la criatura, per viudetat, etc… Aquí un reportatge de l’Asociación de madres solas AMASOL de Saragossa, que reflecteix un d’aquests tipus de famílies monoparentals.

Fetes les presentacions, anem al gra. Tirar endavant una família monoparental pot ser dur: adoptes tots els papers en la vida dels fills, has de tenir cura d’ells al 100%, t’encarregues de la casa i també de ser l’única font d’ingressos, de ser qui els educa i qui juga i qui pren totes les decisions importants respecte ells sense poder compartir aquesta responsabilitat amb ningú, qui els cuida quan estan malalts…. diguem que no és gens fàcil, no, tot i que té grans compensacions.

Però, i el moment de conciliar? com ho tenim, això? Doncs tampoc no és fàcil: per anar a una reunió de l’ampa, si és tard, per exemple, has de mobilitzar algú perquè vingui a casa teva o bé treure la criatura de casa. O una reunió de la comunitat de veïns. O no anar a la reunió. I no diguem anar al gimnàs o a la perruqueria, (què és això?). I qui diu una reunió, pot dir qualsevol altra cosa: solucionar un imprevist a la feina i no poder sortir a l’hora de recollir-los a l’escola. És a dir, o t’encarregues de portar-los i recollir-los de l’escola, si tens la sort de tenir aquest horari, o tires de familiars i amics que et puguin donar un cop de mà, o d’extraescolars i cangurs amb el conseqüent cost econòmic i la sensació de que qui realment se sacrifica és l’infant.

En definitiva, sense allargar-me amb això, vull dir que tirar endavant fills en solitari és complicat, una mica més que quan hi ha dos progenitors. Però de vegades la societat se n’oblida d’aquestes realitats.

A l’estat espanyol, el 10% de les famílies són monoparentals, de les quals més del 80% estan encapçalades per dones. Dones que estan en situació de desigualtat. I aquestes famílies no estan considerades com famílies amb necessitats especials. Us imagineu els “malabars” per treballar, tenir cura de la casa i la família i, si a sobre si vols estudiar per tenir una feina millor? De vegades és missió impossible. Tot  costa el doble o el triple. Per sort, la satisfacció si ho aconsegueixes és també el doble o el triple, amb el que ha costat…. Sort de la xarxa familiar i d’amistats, si no, de què!

Us deixo amb l’informe del parlament europeu que demana als països membres a crear polítiques actives de suport per a mares solteres, amb la informació del carnet de famílies monoparentals que va crear la Generalitat de Catalunya i que, si més no, permet alguns avantatges. També trobo interessant la lectura d’aquest tema del bloc Mujeres del diari El País: “Mujeres solas o cuando se es el único adulto de la familia” i el programa dedicat a les famílies monoparentals del programa “Para todos la 2” que es va emetre el 13 de gener de 2011.

I si voleu més informació: Federació de famílies monoparentals de Catalunya, Fundación de Familias Monoparentales Isadora Duncan, Red de entidades por la “Ley de Familias Monoparentales” o Asociación de Familias Monoparentales AFAMO, entre d’altres.

Conciliació i productivitat, és possible?

Parlant de conciliació i de problemes que tenen algunes dones per trobar feina quan es troben en edat de ser mares, un amic em va dir: “si jo tingués una empresa, només contractaria dones”. I això?, li vaig dir. Em va explicar la seva teoria, i és que una dona treballadora, si té facilitats per conciliar vida laboral i familiar, és una empleada molt més productiva i fidel. Aquest punt de vista em va semblar molt interessant i vaig començar a buscar informacions i dades que poguessin donar suport a aquesta opinió. Però s’hauria de parlar en general, ja que si no, continuem establint que la conciliació és només cosa de dones i eternitzem el repartiment tradicional de rols. Per tant, la pregunta que em faig és: un/a treballador/a serà més productiu i eficient si té facilitats per conciliar?

He trobat algunes informacions a la xarxa al respecte i aquí us les deixo. Per exemple, el professor de la Universitat de Saragossa, Jesús Clemente, ha realitzat un estudi que mostra, entre altres conclusions, que una millor autonomia de l’empleat per organitzar-se la feina es tradueix en més intensitat i millor productivitat per a l’empresa (podeu llegir més informació a l’article “Una mayor autonomía del empleado en la organización del trabajo aumenta la productividad“). També podem llegir a Equipos&talento que “El 73% de las empresas españolas considera el trabajo flexible más eficiente en costes“, un article que analitza un estudi realitzat per Regus, segons el qual aquestes empreses consideren que el treball flexible genera grans avantatges com increment de productivitat del personal, millores a la conciliació familiar i laboral dels treballadors i reducció de despeses.

En part, aquesta és una de les premises que defensa l’Asociación para la Racionalización de los Horarios Españoles (Arohe) quan el seu president, Ignacio Buqueras, ha comentat a diverses entrevistes i articles que s’ha d’acabar amb la cultura del presentisme i lluitar per la cultura de l’eficiència. De fet, els horaris espanyols són més llargs que a molts països d’Europa, així que potser “Arriba l’hora de tocar els horaris” (L’Econòmic) per a ser més racionals.

Una altra de les mesures que van provant algunes empreses amb cert èxit és el teletreball. Segons un estudi de la Cambra de Comerç de Navarra, l’estalvi anual per a l’empresa és de 1.200 euros per teletreballador i l’increment de la productivitat és d’un 20 % (“El teletrabajo ahorra al empresario 1.200 euros por empleado y año” en El Economista). A l’Estat espanyol, segons aquest estudi, només l’utilitzen 5 de cada 100 treballadors, mentre que a Holanda ho fa el 26%.

Tot plegat, també incideix en la decisió de tenir o no fills, i de tenir o no un segon fill. Es retrassa l’edat de la maternitat i l’índex de natalitat de casa nostra cau en picat. El tema està al carrer. Veus a favor i en contra no en falten. És possible parlar de conciliació en temps de crisi? Què en penseu?

Les dones més estressades: nosaltres

Això diu un estudi, “La mujer del mañana”, on es desprèn que el 66% de les dones espanyoles se senten estressades per la pressió de conciliar vida laboral i familiar. Aquest és el percentatge més alt dels països de la Unió europea. En l’estudi, que s’ha realitzat a 21 països, les dones franceses i italianes són les que es troben en aquesta situació després de les espanyoles. El quid de la qüestió és poder portar, recollir, tenir cura dels nens i arribar a temps a la reunió de torn sense morir en l’intent.

A més, al voltant del 80% de les entrevistades pensa que homes i dones estan igual de capacitats per a treballar, tenir cura dels infants, prendre decisions de compra o ser cap d’una empresa. L’estudi, que ha estat elaborat per Nielsen, mostra que les enquestades pensen que tenen més oportunitats que les seves mares i que les seves filles tenen els mateix nivell d’oportunitats i que el paper de les dones canviarà per a millorar.

81 dies per endavant

aula buidaJa ha acabat el curs escolar, les aules s’han quedat totalment buides i silencioses, i tenim tots plegats 81 dies per endavant. Els nostres fills, escolars, avui han sortit de les escoles arrossegant motxilles, carpetes, les notes, i els deures que hauran de fer durant l’estiu per no perdre el fil. I porten moltes, moltes ganes de jugar, de sortir, d’anar a la piscina, a la platja… I els pares i mares? doncs avui tenim per danvant nostre un període de 81 dies (sí, els he comptat) durant els quals els ritmes es veuran alterats. I tothom, qui més qui menys, ja ha planificat el que farà les pròximes setmanes fins que arribin les esperades vacances dels adults.

Mentre a la feina no gaudim de les vacances, els tempus canvien. S’allarguen els horaris per la tarda, fa bon temps i el dia és llarg. Surts ràpid de la feina per recollir la criatura del casal i passar una estona junts. Tot dependrà de la flexibilitat horària que permetin els llocs de treball.

La pregunta és: què fem amb els nostres fills mentrestant? S’obre un gran ventall de possibilitats:

1- Casals: n’hi ha de tota mena, a les escoles, organitzats per les ampas o no, campus esportius, colònies d’estiu, i de tots els preus i amb diferents horaris: amb acollida matinal, amb menjador, amb horari també de tarda…. És clar que dependrà i molt de les butxaques que, malauradament, no estan passant una etapa de vaques grosses.

2- Famílies: ai! sense el suport d’avis, tiets i altres familiars no sé que fariem, oi? Hi ha molts casos en què el suport familiar ajuda durant part d’aquestes vacances escolars i compensa la manca de conciliació familiar i laboral durant, per exemple, aquests mesos estiuencs.

3- Enviar al nen/nena al poble amb avis o tiets, per exemple, fins l’arribada de les vacances dels pares: conec algunes famílies que tenen aquesta possibilitat i que és enviar al fill a casa de familiars durant algunes setmanes, és com anar de colònies, però amb els avis.

Hi ha d’altres combinacions, això depen ja de les característiques familiars, de les disposicions horàries a les feines, de les possibilitats de combinar-s’ho entre els adults, jo què sé, cadascú s’ho organitza com pot. En qualsevol cas, no hi ha volta de full: tenim per endavant 81 dies. A la tornada ja ens trobarem de nou amb els llibres, la nova organització, i el nou horari escolar.

De moment, però, bones vacances!

Una paga per als avis cangurs

I per què no? Molts estan realitzant el mateix horari laboral que els seus fills –o més- mentre tenen cura dels seus néts. La notícia que m’ha cridat l’atenció aquest cop ha estat “Los ‘abuelos-canguro’ también quieren su paga” de la revista Capital. I és que és una reivindicació totalment justa, tot i que alguns fills assumeixen que els avis, total, no tenen res més a fer, i poden tenir cura dels néts sense tenir en compte les seves necessitats. I la sobrecàrrega familiar que suporten els avis no es té en compte, en un estat on es calcula que la meitat dels avis-àvies fan aquestes tasques de cangurs, entre altres.
Diu l’article que al Regne Unit els jubilats han tirat endavant una proposta que s’ha fet realitat des de fa pocs dies, i és que l’Estat pagui les cotitzacions a la Seguretat Social quan aquests han deixat la feina o part de la feina per ajudar a tenir cura dels néts i que no perdin drets quan arribi el moment de cobrar la pensió. Fins i tot han quantificat els diners que s’estalvien les famílies britàniques en cangurs i escoles bressol: 4.000 milions d’euros anuals i si aquests serveis que presten ho hagués d’assumir l’estat costaria al voltant de 14.000 milions d’euros, és a dir, el pressupost anual de la regió de Múrcia. No sé si aquest càlcul s’ha fet aquí, però no me’l vull ni imaginar, amb la quantitat d’avis que hi ha fent de cangurs als seus néts. A d’altres països hi ha contraprestacions, com a Alemanya (desgravacions a l’IRPF), Portugal, Hongria, etc… En fi, us convido a llegir l’article, i us asseguro que sempre he estat agraïda als meus grans (i a tots els grans) per la feina que fan i gràcies a la qual moltes mares i pares podem conciliar. Però hem de prendre consciència i no abusar d’ells, que n’hi ha que sí que ho fan. Hi ha estudis que indiquen que hi ha àvies que dediquen 35 hores setmanals als nets! Però tenint en compte la nostra realitat, és gràcies als avis cangurs que bona part de les famílies podem conciliar amb la feina i la família. Moltes gràcies a tots els avis i àvies d’aquest país.

En fi, per il·lustrar el tema, he trobat un parell de vídeos que en parlen: un documental de l’ajuntament de Castelldefels sobre les àvies cangurs. A continuació trobareu un programa d’Aragó TV que comença amb una carta oberta de Luis del Val als avis cangurs que no té desperdici.

El Constitucional reconeix la conciliació familiar i laboral com un dret fonamental

Es tracta del cas d’un treballador d’una residència d’educació especial a Palència que va portar als tribunals el fet que la seva empresa li negués un canvi d’horari per conciliació de la vida familiar i laboral. Germán Higelmo va fer la petició fa quatre anys, quan va néixer la seva segona filla i quan li van denegar, va portar el cas als tribunals. Després de diverses apel·lacions, ha arribat al Constitucional que, en la sentència, reforça “el deure de protecció de la família i dels fills sobre l’organització del treball, sempre que no comporti enormes dificultats a l’empresa”.
De fet, conec algunes famílies que han optat per aquesta modalitat horària: un té horari de dia i l’altre, de nit, i així poden cobrir totalment la cura dels seus fills, cap dels dos progenitors ha de demanar una reducció de la jornada laboral (amb la conseqüent rebaixa salarial), etc, etc…
El més novedós d’aquesta sentència, segons han manifestat diversos juristes a mitjans de comunicació (recullo aquí l’article publicat a El País) és que, s’estableix un dret constitucional a no ser discriminat per raó de les circumstàncies familiars. Per mi també ho és que es reconegui a aquest home el seu dret a conciliar, ja que habitualment recau aquest pes en la dona, que és qui ha de reduir la seva jornada laboral, que veu també perjudicades les seves possibilitats laborals. És evident, però, que les empreses han de treballar en la gestió de la igualtat i de les polítiques de conciliació. Cada cop més es trobaran amb peticions com aquesta, n’estic segura.

Us deixo un exemple il·lustratiu del tema, el vídeo “La vida a turnos” una família i la seva organització quan tenen quatre fills i torns de feina rotatoris. Està molt bé:

Campanya sobre corresponsabilitat: cosa de tots

corresponsabilitatTinc ganes d’anar a veure l’exposició que ha muntat la Creu Roja on 20 humoristes gràfics com Forges, o Luis Dávila, han prestat els seus dibuixos per a cridar l’atenció sobre la corresponsabilitat d’homes i dones per aconsegui una conciliació familiar i laboral de veritat.

Amb el lema Et correspon. Ens correspon, es vol sensibilitzar tant la ciutadania com les empreses sobre la necessitat de la corresponsabilitat en les tasques diàries per part de totes i de  tots, per facilitar la conciliació, i deixar clares les conseqüències negatives, sobretot, per a les dones, en el mercat laboral.

La web tecorrespondenoscorresponde.org recull la guia que s’ha elaborat per a empreses, que es pot descarregar, així com altres materials interessants, i un vídeo que es pot visualitzar i a on es diu, per exemple, que el 59% de les dones acaben la seva jornada laboral després que els centres educatius tanquin (ejem). I cal destacar també el que es diu al vídeo de les empreses que permeten conciliar, que “al final el que aconsegueixes són treballadors compromesos”. És a dir, que la corresponsabilitat a l’empresa vol dir comunicació i negociació per a trobar solucions entre treballadors-treballadores i empresa, flexibilitat com a mecanisme per a cobrir les espectatives de la plantilla i de l’empresa mateixa. Significa, també, que és una inversió, no una despesa, i que les empreses que han aplicat mesures de corresponsabilitat han incrementat la motivació de treballadors i treballadores. Aquestes mesures no signifiquen disponibilitat total (l’estat Espanyol és el menys productiu d’Europa tot i que és el que més hores es treballa), tampoc no significa treballar menys (sinó treballar millor) o només aplicar mesures perquè les dones puguin conciliar: la conciliació és cosa de tots.

Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, cada any 380.000 dones abandonen el mercat de treball davant dels 14.000 homes, i un 58% de les dones residents a Espanya asseguren que tenir fills representa un obstacle per a la vida professional. Cadascú que s’ho agafi com vulgui, però està clar que la caiguda en picat de la natalitat no és una alegria pel nostre sistema “del benestar”. Potser ha arribat el moment que més empresaris-empresàries perdin la por a aplicar mesures de corresponsabilitat a les seves empreses i de conciliació familiar i laboral, que hem avançat molt, però no tot el que seria desitjable.

No som productius? comencem per millorar la conciliació

Són molts els estudis que han demostrat que les millores de les polítiques de conciliació a les empreses milloren la productivitat i redueixen l’absentisme laboral, al contrari del que passa a empreses rígides amb els seus horaris. I així ho corrobora també l’estudi “10 años de conciliación en España” presentat per les professores Nuria Chinchilla y Consuelo León realitzat al centre Mujer y Trabajo de l’IESE. Segons aquest estudi, tot i que no anem tan ràpidament com voldríem, sí que hi ha avenços: el 2006 un 6% de les empreses eren flexibles i l’any 2010 eren el 15%. Hi ha 200 empreses qualificades com a familiarment responsables. De les dades de l’estudi s’extreu que la conciliació no hauria de ser una cosa negativa per a una empresa sinó que s’hauria de veure com una inversió. Encara estem molt lluny de països com Noruega o Dinamarca, on les polítiques empresarials que permeten compaginar família i treball són un be positiu per a la societat en general i per la productivitat del país i de pas, la millora de la natalitat, que és un altre dels temes en què anem fluixos. És per pensar-s’ho, no?

Post Navigation